LA CIUTAT COM A ECOSISTEMA
La ciutat també és un ecosistema i té moltes característiques en comú amb els ecosistemes naturals, així en tots dos hi ha corrents d’energia i cicles de matèries. Però a l’ecosistema urbà, i esta diferència és important, solament existix un mecanisme de control: l’home com a organisme social i cultural.Ara bé, este ecosistema trenca els cicles naturals, perquè utilitza recursos naturals que després acumula i no retornen a la natura, els residus, és a dir, el fem; a més de produir gran quantitat de substàncies no naturals que o bé es queden a la ciutat o bé passen a altres ecosistemes més o menys pròxims (aïgues contaminades abocades per exemple a la mar, contaminació atmosfèrica,...).
En qualsevol cas la ciutat conforma un ecosistema amb valor ambientals interessants per descobrir, i precisàment això és el que anem a fer nosaltres: descobrir València com l’ecosistema que és, coneguent la seua flora i fauna.
GUÍA DE LAS AVES DEL JARDÍ BOTÀNIC DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
LA ARBOLEDA MONUMENTAL. MONOGRAFÍAS BOTÁNICAS. JARDÍN BOTÁNICO DE VALENCIA
.+Cuerpo+de+Estado+mayor+.jpg)
València. 1883.
L’evolució de les zones verdes a la nostra ciutat
•Durant l’època àrab les zones verdes es localitzaven als ravals pròxims al recinte emmullarat: Vilanova (actual carrer d’Alboraia), Alcúdia (c/ Sagunt), Zaidia, Mislata, Raiosa (Plaça d’Espanya) i Russafa. Pel contrari la ciutat emmullarada apareixia bruta (no hi havia clavegueram) amb deplorables condicions d’higiene. Les cases musulmanes tenien un pati on la vegetació i l’aigua eren fonamentals. Abd Allah al-Balansí al segle VIII va construir un palau amb jardins al que va anomenar Rusafah, en record dels fastuosos jardins que el califa Hixam va construir entre Palmira i l’Eufrates a Síria. Estos jardins van permaneixer durant més de quatre segles.
•En els segles posteriors a la conquesta de la ciutat per Jaume I, les zones verdes van estar localitzades als horts dels nombrosos convents construïts a la ciutat. Jaume I va convertir el palau del rei àrab Ali-Bufat-Muley en Palau Reial (hui els restos del Palau estan situats baix el jardí dels Vivers), el qual tenia un gran jardí amb espai per a criar falcons. Les cases també tenien vegetació.
•L’Albereda, nom que rep per les plantacions d’àlbers iniciades al 1694, constituïa una zona verda extramurs d’espargiment per la qual i baix l’ombra dels arbres passejava tant el poble com els aristòcrates i rebia el nom de passeig del Prado.
•Durant l’ocupació francesa es van plantar molts arbres. En 1817 es va crear el jardí de la Glorieta, el primer jardí públic dins de la ciutat de València.
•Després de l’enfonsament de la muralla que envoltava València (1865), tot l’entorn de l’antiga porta de la Mar va ser remodelat, i aparegué així una ampla zona d’espais verds com el Parterre. En qualsevol cas a la ciutat hi havia molt poquetes zones verdes.
•Al 1930 els jardins més importants eren el Botànic (en el seu lloc d’ara des de 1802), Monfort (privat en eixa època), Alameda, Glorieta, Vivers i el Parterre.
•Hui València presenta moltes més zones verdes, encara que de distribució molt desigual en els diferents barris, i l’horta que ens envolta continua desapareixent sense que es manifeste un desig vertader de salvar-la per a què les futures generacions de valencians puguen coneixer-la i disfrutar-la.
Geoportal, mapa interactivo jardinería Valencia
Guía de jardines históricos y parques urbanos de la ciudad de Valencia
Jardines históricos de Valencia
.+Cuerpo+de+Estado+mayor+.jpg)
L’evolució de les zones verdes a la nostra ciutat
•Durant l’època àrab les zones verdes es localitzaven als ravals pròxims al recinte emmullarat: Vilanova (actual carrer d’Alboraia), Alcúdia (c/ Sagunt), Zaidia, Mislata, Raiosa (Plaça d’Espanya) i Russafa. Pel contrari la ciutat emmullarada apareixia bruta (no hi havia clavegueram) amb deplorables condicions d’higiene. Les cases musulmanes tenien un pati on la vegetació i l’aigua eren fonamentals. Abd Allah al-Balansí al segle VIII va construir un palau amb jardins al que va anomenar Rusafah, en record dels fastuosos jardins que el califa Hixam va construir entre Palmira i l’Eufrates a Síria. Estos jardins van permaneixer durant més de quatre segles.
•En els segles posteriors a la conquesta de la ciutat per Jaume I, les zones verdes van estar localitzades als horts dels nombrosos convents construïts a la ciutat. Jaume I va convertir el palau del rei àrab Ali-Bufat-Muley en Palau Reial (hui els restos del Palau estan situats baix el jardí dels Vivers), el qual tenia un gran jardí amb espai per a criar falcons. Les cases també tenien vegetació.
•L’Albereda, nom que rep per les plantacions d’àlbers iniciades al 1694, constituïa una zona verda extramurs d’espargiment per la qual i baix l’ombra dels arbres passejava tant el poble com els aristòcrates i rebia el nom de passeig del Prado.
•Durant l’ocupació francesa es van plantar molts arbres. En 1817 es va crear el jardí de la Glorieta, el primer jardí públic dins de la ciutat de València.
•Després de l’enfonsament de la muralla que envoltava València (1865), tot l’entorn de l’antiga porta de la Mar va ser remodelat, i aparegué així una ampla zona d’espais verds com el Parterre. En qualsevol cas a la ciutat hi havia molt poquetes zones verdes.
•Al 1930 els jardins més importants eren el Botànic (en el seu lloc d’ara des de 1802), Monfort (privat en eixa època), Alameda, Glorieta, Vivers i el Parterre.
•Hui València presenta moltes més zones verdes, encara que de distribució molt desigual en els diferents barris, i l’horta que ens envolta continua desapareixent sense que es manifeste un desig vertader de salvar-la per a què les futures generacions de valencians puguen coneixer-la i disfrutar-la.
Geoportal, mapa interactivo jardinería Valencia
Guía de jardines históricos y parques urbanos de la ciudad de Valencia
Jardines históricos de Valencia
Así era el río Turia antes de convertirse en jardín
El parque de Marxalenes como recurso didáctico
Un paseo por cinco rutas verdes en la ciudad de València
Viveros, el oasis de Valencia
El parque de Marxalenes como recurso didáctico
Un paseo por cinco rutas verdes en la ciudad de València
Viveros, el oasis de Valencia
Valencia se convierte en Capital Verde Europea con la meta de ser un faro contra el cambio climático
Un estrany okupa arriba a València
A la caza de la 'vespa orientalis', especie exótica detectada en Valencia
La primera ardilla nacida en el jardín del Turia de Valencia ya tiene nombre
El lago del parque de Cabecera se llena de galápagos y peces exóticos
Las cotorras ganan espacio en Valencia durante el confinamiento
Explosión de naturaleza en calles y parques
El arbolado del cauce será abono
Jaque mate al millar de cotorras de Valencia
El antiguo cauce del Turia cuenta con nuevos habitantes
Valencia, más tropical
Las abejas emigran a la ciudad
La ardilla roja ya vive en el jardín del Turia de Valencia
Jardí de les Hespèrides: Un paseo en Valencia por la mitología griega
Así cambia València a lo largo del año
Los alcorques "crecen" hasta doblar el tamaño
Jardines probará tres especies resistentes a la sequía y replantará 3.274 alcorques
A partir d'ara anirem coneguent diverses espècies de la flora que podem trobar a la nostra ciutat.
Catalpa o árbol de las trompetas
Catalpa bignonioides
Ubicació: Albereda, jardins de Vivers i del riu Túria, Blasco Ibáñez, …
Hàbitat: Espècie al•lòctona. Amèrica del Nord.
És un arbre de fulles caduques de 15 a 18 m d'altura, amb un tronc d'1 m de diàmetre, marró a gris. Les fulles són de 2 a 4 cm, atrompeteadas, blanques amb taques dins grogues; en inflorescències d'entre 20 a 40.
Flors: Grans, acorazonadas, de 2 a 3 dm de longitud i 1,5 a 2 dm d'ample. Caduques. No es despleguen fins a finals de la primavera i es tornen negres abans de caure a la tardor. Desprenen un olor desagradable al trencar-les. Tenen unes glàndules en les seues nerviacions que donen un fluid que atrau molt als insectes.
Floració: maig-juny.
Frutos: És una baina gran i llarga (quasi com un llegum) de 2- a 4 dm de longitud i 8 a 10 mm de diàmetre; que seguixen fixes a l'arbre durant l'hivern. Les baines tenen nombroses llavors terroses aplatades amb dos ales primes.
Roure australià. Arbre del foc. Pi d’or.
Grevillea robusta.
Ubicació: Jardins de Vivers i del riu Túria, Blasco Ibáñez, …
Hàbitat: Espècie al•lòctona. Austràlia.
Creixement ràpid. Viu uns 100 anys. Gran poder d'adaptabilitat a sòls empobrits pel que s'empra a Austràlia per a reforestar.
Fulls: Perennes encara que caduques en llocs freds (no és el cas de València). Alternes. Color verd fosc pel feix i cendrós en el revés.
Floració: maig-juliol.
Flores: Les seues flors són daurades taronges, de 8 a 15 cm de llarg a la primavera, en tiges de 2 a 3 cm de llarg. Només florixen els exemplars de més de 10 anys.
Fruits: Càpsules llenyoses de 2 cm de llarg, de color negre que al madurar, s'obrin en 2 valves, amb 1 o 2 llavors.
Ligustrum japonicum. Aligustre del Japó.
Ubicació: Jardins de Vivers i del riu Túria, Albereda, Blasco Ibáñez, …
Hàbitat: Espècie al·lòctona. Japó.
La denominació científica del gènere se la va posar Plinio (escriptor romà del 23 al 79 d.C.) del verb llatí lligara que significa lligar, perquè les seues branques fines són dures i flexibles, i servien per a lligar.
Creixement ràpid. Sol viure menys de 100 anys.
Arbust o arbret compacte de 3 a 6 m d'altura i 2,5 m d'envergadura, de forma cònica erecta o esfèrica irregular. Corfa llisa de color gris verdós.
Fulles: Verd llustrós en feix i més clar en el revés, Menor grandària que Ligustrum lucidum amb pecíol curt. Són oposades, simples, senceres, ovalades, d'àpex acuminat, amb 4-10 cm de llarg, amb un pecíol curt (de 1-1,5 cm) i de base bressolada o lleugerament arredonida. El nervi central és molt evident.
Floració: de maig a finals de setembre.
Flors: Grans panícules terminals de 10 a 20 cm de llarg i ample, còniques, amb flors blanques, tubulars, tetralobulars i xicotetes, amb color irritant, al final de les branquetes. Hermafrodites.
Fruits: Xicotetes baies negre-blavoses i de la grandària d'un pésol, de sabor molt amarg. A la tardor. Són tòxics. Romanen molt de temps sobre l'arbre. Algunes vegades s'han utilitzat com a colorants en vins.
Ligustrum lucidum. Aligustre lustroso. Aligustre de China.
Ubicació: Jardins del riu Túria,…
Hàbitat: Espècie al·lòctona. Xina, Corea, Japó.
Creixement ràpid. Poc longeu.
Resistents als vents, a la segona línia de mar i a la contaminació urbana i industrial. En Xina es comercialitza una cera que produïxen certs insectes sobre les seues branques.
Arbust o arbre frondós que arriba a 10-15 m d'altura, amb copa globosa i branques esteses. Corfa llisa de color marró.
Fulles: Color verd brillant. Sensiblement majors que Ligustrum japonicum amb pecíol de 6 a 12 cm de longitud.
Floració: abril-juliol, fins i tot setembre.
Flors: Blanques, amb forma d'embut, de 4 a 6 cm de diàmetre i amb quatre pètals tan llargs com el tub, xicotetes, escassament pedicel·lades, en panícules erectes i terminals de 13 a 20 cm de llarg i ample.
Fruits: Drupiformes, redons i xicotets, de 0,5 a 1,2 cm de llarg, negre-blavosos. A la tardor i part de l'hivern.
La primera ardilla nacida en el jardín del Turia de Valencia ya tiene nombre
El lago del parque de Cabecera se llena de galápagos y peces exóticos
Las cotorras ganan espacio en Valencia durante el confinamiento
Explosión de naturaleza en calles y parques
El arbolado del cauce será abono
Jaque mate al millar de cotorras de Valencia
El antiguo cauce del Turia cuenta con nuevos habitantes
Valencia, más tropical
Las abejas emigran a la ciudad
La ardilla roja ya vive en el jardín del Turia de Valencia
Jardí de les Hespèrides: Un paseo en Valencia por la mitología griega
Así cambia València a lo largo del año
Los alcorques "crecen" hasta doblar el tamaño
Jardines probará tres especies resistentes a la sequía y replantará 3.274 alcorques
Evolución reciente de la huerta de Valencia
5 rutas para descubrir Valencia a través de sus árboles más impresionantes
Biodiversidad en la ciudad, ¿un reto necesario?
València:
Dos mujeres, presente y futuro de la huerta
5 rutas para descubrir Valencia a través de sus árboles más impresionantes
Biodiversidad en la ciudad, ¿un reto necesario?
València:
Dos mujeres, presente y futuro de la huerta
A partir d'ara anirem coneguent diverses espècies de la flora que podem trobar a la nostra ciutat.
Catalpa o árbol de las trompetas
Catalpa bignonioides
Hàbitat: Espècie al•lòctona. Amèrica del Nord.
Floració: maig-juny.
Roure australià. Arbre del foc. Pi d’or.
Grevillea robusta.
Ubicació: Jardins de Vivers i del riu Túria, Blasco Ibáñez, …
Hàbitat: Espècie al•lòctona. Austràlia.
Creixement ràpid. Viu uns 100 anys. Gran poder d'adaptabilitat a sòls empobrits pel que s'empra a Austràlia per a reforestar.
Fulls: Perennes encara que caduques en llocs freds (no és el cas de València). Alternes. Color verd fosc pel feix i cendrós en el revés.
Floració: maig-juliol.
Fruits: Càpsules llenyoses de 2 cm de llarg, de color negre que al madurar, s'obrin en 2 valves, amb 1 o 2 llavors.
Ligustrum japonicum. Aligustre del Japó.
Hàbitat: Espècie al·lòctona. Japó.
La denominació científica del gènere se la va posar Plinio (escriptor romà del 23 al 79 d.C.) del verb llatí lligara que significa lligar, perquè les seues branques fines són dures i flexibles, i servien per a lligar.
Creixement ràpid. Sol viure menys de 100 anys.
Arbust o arbret compacte de 3 a 6 m d'altura i 2,5 m d'envergadura, de forma cònica erecta o esfèrica irregular. Corfa llisa de color gris verdós.
Floració: de maig a finals de setembre.
Fruits: Xicotetes baies negre-blavoses i de la grandària d'un pésol, de sabor molt amarg. A la tardor. Són tòxics. Romanen molt de temps sobre l'arbre. Algunes vegades s'han utilitzat com a colorants en vins.
Ligustrum lucidum. Aligustre lustroso. Aligustre de China.
Hàbitat: Espècie al·lòctona. Xina, Corea, Japó.
Creixement ràpid. Poc longeu.
Resistents als vents, a la segona línia de mar i a la contaminació urbana i industrial. En Xina es comercialitza una cera que produïxen certs insectes sobre les seues branques.
Arbust o arbre frondós que arriba a 10-15 m d'altura, amb copa globosa i branques esteses. Corfa llisa de color marró.
Floració: abril-juliol, fins i tot setembre.
Flors: Blanques, amb forma d'embut, de 4 a 6 cm de diàmetre i amb quatre pètals tan llargs com el tub, xicotetes, escassament pedicel·lades, en panícules erectes i terminals de 13 a 20 cm de llarg i ample.
